En menor grau també ha influït en la catalanisació del valencià l´obsessió en molts de fugir de la castellanisació (perill que s´exagerava) del valencià, que fea acudir al català com si este no patira també de castellanisació i fóra l´espill de la llengua valenciana perduda. I es fugí d´un bou que no era per a qué nos haja empitonat un bou que sí que és.
L´actitut dels literats valencians de catalanisar el valencià, llògicament, havia de ser, ho fón, ha segut, i ho és ara al màxim, ben acollida i estimulada pels catalans, especialment la minoria més o manco intelectual de Barcelona.
Perqué he d´advertir que en tot temps ha hagut en el norest espanyol un pancatalanisme per lo manco llingüistic per a no quedar-se sense escriptors clàssics. És trist penser que, veges per a on, la causa, que no la culpa, primigènia del pancatalanisme la tenen Ausias March, Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell... per citar-ne uns quants. I no he citat a Sant Vicent Ferrer perqué és l´unic que als catalans pancatalanistes no els fa massa gràcia apropiar-se´l per allò que Doménech i Montaner digué - i tots els catalans ho han repetit- de la iniquitat de Casp.
La realitat és que l´autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l´estat actual, ha segut desconeguda pels literats valencians, primer pels arcaïsants i després, i ara, pels catalanisants. I aixi s´han condenat, com a "incorrectes", formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i desprès per les catalanes evolucionades. És el cas de la preposició valenciana actual én reemplaçada primer per l´arcaica ab i després per la catalana evolucionada amb, tan evolucionada com l´atra actual catalana am i la valenciana én. Com atres paraules valencianes s´han condenat per ser igual o paregudes a les castellanes -salvo que estiguen en el català "normatiu"- i s´han substituït per les catalanes evolucionades, inclús quan la substituïda valenciana és clàssica. És el cas d´héroe, modo i triunfar substituïdes per les catalanes actuals heroi, mode i triomfar. Pero s´han donat com a bones els autèntics castellanismes que acceptà Fabra per al català "normatiu", inclús tractan-se de la mateixa paraula castellana, com és el cas de morena i casino.
Naturalment, substituint les paraules diferents del valencià per les catalanes, arribarà un moment en qué el valencià siga igual que el català perqué no siga el valencià sinó el català. És la filologia prestidigitadora.
En definitiva, en els casos de al literatura renaixentista i la post-renaixentista arribant a l´actual, s´ha canviat la llengua del poble valencià, escamotejant-la, per una atra que, com un conillet, s´ha tret de la xistera, primer arcaica i després catalana, en l´unica diferència que, mentres l´ilusioniste renaixentiste no pretenia enganyar al poble valencià fent-li creure que escrivia en la llengua que parlava el poble, sinó que reconeixia que era distinta i era el primer a dir-li llemosina, i a la del poble valenciana, com dia també el poble; en canvi l´ilusioniste pancatalaniste assegura al poble que la catalana en qué escriu és la perduda "llengua dels valencians" i que, per perduda, deu recobrar.
I per millor passar la inconfessable mercaderia, els pancatalanistes posen a la vista del poble, la bandera de conveniència (mai millor dit) de "valencià cult". Millor dit, diuen "culte" que és la llengua "normativa" catalana, invenció linguïstica (com tantes de Fabra) la d´esta paraula (com reconeix el "Diccionari Català - Valencià - Balear"), deguda a qué els catalans no poden pronunciar, per lo vist, la t eixa després de l i el lector advertirà qué és lo que dirien els catalans d´escriure cult, que és la paraula valenciana. El citat diccionari ho explica per mig d´un circumloqui: "un mot indecorós".
El cas és que, en la catalanisació de la llengua valenciana, s´ha arribat a escriure una llengua que, com veem en la lletra impresa que apareix, no és valencià ni català, sinó un híbrit, perqué és o valencià catalanisat o català valencianisat, als que, per brevetat, denomine respectivament valcat i cataval.
L´actitut dels literats valencians de catalanisar el valencià, llògicament, havia de ser, ho fón, ha segut, i ho és ara al màxim, ben acollida i estimulada pels catalans, especialment la minoria més o manco intelectual de Barcelona.
Perqué he d´advertir que en tot temps ha hagut en el norest espanyol un pancatalanisme per lo manco llingüistic per a no quedar-se sense escriptors clàssics. És trist penser que, veges per a on, la causa, que no la culpa, primigènia del pancatalanisme la tenen Ausias March, Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell... per citar-ne uns quants. I no he citat a Sant Vicent Ferrer perqué és l´unic que als catalans pancatalanistes no els fa massa gràcia apropiar-se´l per allò que Doménech i Montaner digué - i tots els catalans ho han repetit- de la iniquitat de Casp.
La realitat és que l´autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l´estat actual, ha segut desconeguda pels literats valencians, primer pels arcaïsants i després, i ara, pels catalanisants. I aixi s´han condenat, com a "incorrectes", formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i desprès per les catalanes evolucionades. És el cas de la preposició valenciana actual én reemplaçada primer per l´arcaica ab i després per la catalana evolucionada amb, tan evolucionada com l´atra actual catalana am i la valenciana én. Com atres paraules valencianes s´han condenat per ser igual o paregudes a les castellanes -salvo que estiguen en el català "normatiu"- i s´han substituït per les catalanes evolucionades, inclús quan la substituïda valenciana és clàssica. És el cas d´héroe, modo i triunfar substituïdes per les catalanes actuals heroi, mode i triomfar. Pero s´han donat com a bones els autèntics castellanismes que acceptà Fabra per al català "normatiu", inclús tractan-se de la mateixa paraula castellana, com és el cas de morena i casino.
Naturalment, substituint les paraules diferents del valencià per les catalanes, arribarà un moment en qué el valencià siga igual que el català perqué no siga el valencià sinó el català. És la filologia prestidigitadora.
En definitiva, en els casos de al literatura renaixentista i la post-renaixentista arribant a l´actual, s´ha canviat la llengua del poble valencià, escamotejant-la, per una atra que, com un conillet, s´ha tret de la xistera, primer arcaica i després catalana, en l´unica diferència que, mentres l´ilusioniste renaixentiste no pretenia enganyar al poble valencià fent-li creure que escrivia en la llengua que parlava el poble, sinó que reconeixia que era distinta i era el primer a dir-li llemosina, i a la del poble valenciana, com dia també el poble; en canvi l´ilusioniste pancatalaniste assegura al poble que la catalana en qué escriu és la perduda "llengua dels valencians" i que, per perduda, deu recobrar.
I per millor passar la inconfessable mercaderia, els pancatalanistes posen a la vista del poble, la bandera de conveniència (mai millor dit) de "valencià cult". Millor dit, diuen "culte" que és la llengua "normativa" catalana, invenció linguïstica (com tantes de Fabra) la d´esta paraula (com reconeix el "Diccionari Català - Valencià - Balear"), deguda a qué els catalans no poden pronunciar, per lo vist, la t eixa després de l i el lector advertirà qué és lo que dirien els catalans d´escriure cult, que és la paraula valenciana. El citat diccionari ho explica per mig d´un circumloqui: "un mot indecorós".
El cas és que, en la catalanisació de la llengua valenciana, s´ha arribat a escriure una llengua que, com veem en la lletra impresa que apareix, no és valencià ni català, sinó un híbrit, perqué és o valencià catalanisat o català valencianisat, als que, per brevetat, denomine respectivament valcat i cataval.
