Fon després d´abandonar Fuster el nostre grup al voltant d´EDITORIAL TORRE, o siga, de Xavier Casp i de mi, i que es coneixia per grup de Torre, quan comencí a fer orelletes. I en juny de 1951, en un viage que fiu én Xavier Casp a Barcelona, lo que viu i oí en aquells én els que parlàrem, començà a omplirme d´estupor. I em féu pensar si es pretenia la catalanisació total de Valéncia, per una integral absorció per Catalunya. Idea que reforçà seguidament lo que se´m féu en el "Diccionari Català - Valencià - Balear", ¡a mi que era en Valéncia l´únic delegat, representant, o com es vullga dir, del dit diccionari!.
I vaig començar a despertar de l´engany quan, en els primers anys cinquanta començà la catalanisació total de Valéncia, on Joan Fuster era el capdanser. M´afanyí a avisar del perill a molts que no em feren cas (com si els parlara el xiquet (sic) de les carasses), ni davant de fets com el que un mapa que aparegué en el "Diccionari Català - Valencià - Balear" com a vinyeta indicadora de les llengües que comprenía, es convertí en emblema (inclús de solapa) de lo que en aquells anys cinquanta començá a dir-se "Països Catalans". Ni tampoc no em féu cas ningú quan en 1962 s´inicià l´escalada del pancatalanisme per la publicació dels llibres de Joan Fuster: "El País Valenciano" i "Nosaltres els valencians", seguit com un complement per "Qüestió de noms". Tot açó després de la preparació que féu Fuster en anys anteriors en prensa de Barcelona i de Valéncia, principalment en el suplement "Valencia" del diari "Levante"
I com em trobava despert del tot, seguí els esforços per fer comprendre el perill a molts, que seguiren sense fer-me cas. I al mateix temps, com a una restitució a Valéncia del perjuí que li havia fet, em posí a estudiar a fondo la llengua valenciana de veritat. I comencí a escriure "Retorn a la fidelitat valenciana", del qual he tret (del cos de l´obra i del vocabulari valencià - català català - valencià) este treball.
Cal parlar un poc de la catalanisació de la llengua valenciana. I és una gravíssima acusació la que vaig a fer, pero que cal fer. I és que la major culpabilitat de la catalanisació de la llengua valenciana ( com, anteriorment, de l´arcaïsació) la té la cultura valenciana, fonamentalment la literatura i en ella sobre tot, la poesia. En primer lloc perqué la poesia fón la rama més (quasi únicament) cultivada i, naturalment, escrita. En segon lloc per la proclivitat dels literats cap a una turris eburnea cultista en la que es tancaven separats del poble, per a escriure una llengua, primer arcaïsada i després catalanisada, impossible de qué la senta el poble com a seua.
Done testimoni de "ciencia pròpia" de qué, abans de la guerra, s´omplien els diversos locals on es representava el tan injustament coromullat de ludibri teatre valencià; i "La Traca" es venia més que totes les atres publicacions en valencià juntes.
Primer foren els literats renaixentistes (que tant admire per atres conceptes) els que marraren en son excessiu recurs a la llengua clàssica. Potser pel romanticisme imperant que fea tornar els ulls al pretèrit; o per creure, pot ser, que era una llengua corrupta la que parlava el poble valencià. I literats i poble se separaren. Tant que, autoconfessant-s´ho més o manco, uns i atres estaven convençuts de qué usaven dos llengúes diferents, a les quals, en tàcit acort, denominaven: llemosina a la dels literats i valenciana a la del poble.
A l´arcaïsació de la llengua la substituïren més tart els literats per la catalanisació. Perqué, a més de creure corrupta la llengua del poble, els literats que escrivien en valencià (igual que els que ho feen en castellà pensaven en el "major camp" que així tenien en Madrit), se sentien proclives a Barcelona per a obtindre un "major camp". I per això calia que els entengueren bé en Barcelona, per a lo qual calia catalanisar la llengua valenciana. Pero la poesia no pareixia correcta en Barcelona per les regles de la Poètica, diferents en català i valencià, que les de cadascú no poden aplicar-se a l´atre. I en les dos creències respectives de "major camp" seguixen els literats valencians. I primer l´arcaïsació i després la catalanisació de la llengua escrita, han subvalorat en el concepte del poble la llengua valenciana que ell parla.
I vaig començar a despertar de l´engany quan, en els primers anys cinquanta començà la catalanisació total de Valéncia, on Joan Fuster era el capdanser. M´afanyí a avisar del perill a molts que no em feren cas (com si els parlara el xiquet (sic) de les carasses), ni davant de fets com el que un mapa que aparegué en el "Diccionari Català - Valencià - Balear" com a vinyeta indicadora de les llengües que comprenía, es convertí en emblema (inclús de solapa) de lo que en aquells anys cinquanta començá a dir-se "Països Catalans". Ni tampoc no em féu cas ningú quan en 1962 s´inicià l´escalada del pancatalanisme per la publicació dels llibres de Joan Fuster: "El País Valenciano" i "Nosaltres els valencians", seguit com un complement per "Qüestió de noms". Tot açó després de la preparació que féu Fuster en anys anteriors en prensa de Barcelona i de Valéncia, principalment en el suplement "Valencia" del diari "Levante"
I com em trobava despert del tot, seguí els esforços per fer comprendre el perill a molts, que seguiren sense fer-me cas. I al mateix temps, com a una restitució a Valéncia del perjuí que li havia fet, em posí a estudiar a fondo la llengua valenciana de veritat. I comencí a escriure "Retorn a la fidelitat valenciana", del qual he tret (del cos de l´obra i del vocabulari valencià - català català - valencià) este treball.
Cal parlar un poc de la catalanisació de la llengua valenciana. I és una gravíssima acusació la que vaig a fer, pero que cal fer. I és que la major culpabilitat de la catalanisació de la llengua valenciana ( com, anteriorment, de l´arcaïsació) la té la cultura valenciana, fonamentalment la literatura i en ella sobre tot, la poesia. En primer lloc perqué la poesia fón la rama més (quasi únicament) cultivada i, naturalment, escrita. En segon lloc per la proclivitat dels literats cap a una turris eburnea cultista en la que es tancaven separats del poble, per a escriure una llengua, primer arcaïsada i després catalanisada, impossible de qué la senta el poble com a seua.
Done testimoni de "ciencia pròpia" de qué, abans de la guerra, s´omplien els diversos locals on es representava el tan injustament coromullat de ludibri teatre valencià; i "La Traca" es venia més que totes les atres publicacions en valencià juntes.
Primer foren els literats renaixentistes (que tant admire per atres conceptes) els que marraren en son excessiu recurs a la llengua clàssica. Potser pel romanticisme imperant que fea tornar els ulls al pretèrit; o per creure, pot ser, que era una llengua corrupta la que parlava el poble valencià. I literats i poble se separaren. Tant que, autoconfessant-s´ho més o manco, uns i atres estaven convençuts de qué usaven dos llengúes diferents, a les quals, en tàcit acort, denominaven: llemosina a la dels literats i valenciana a la del poble.
A l´arcaïsació de la llengua la substituïren més tart els literats per la catalanisació. Perqué, a més de creure corrupta la llengua del poble, els literats que escrivien en valencià (igual que els que ho feen en castellà pensaven en el "major camp" que així tenien en Madrit), se sentien proclives a Barcelona per a obtindre un "major camp". I per això calia que els entengueren bé en Barcelona, per a lo qual calia catalanisar la llengua valenciana. Pero la poesia no pareixia correcta en Barcelona per les regles de la Poètica, diferents en català i valencià, que les de cadascú no poden aplicar-se a l´atre. I en les dos creències respectives de "major camp" seguixen els literats valencians. I primer l´arcaïsació i després la catalanisació de la llengua escrita, han subvalorat en el concepte del poble la llengua valenciana que ell parla.
