Cal dir, per a qué ho sàpien tots, que Fabra no s´ocupà de la llengua valenciana, com pot comprovar-se en primer lloc en el mateix Diccionari Fabra. I s´ha de saver també sobre Fabra que no era tan pancatalaniste com alguns creuen. No cal remontar-nos als temps jovenívols de Jaume Massó i Torrens, Joaquin Casas i Carbó i Pompeu Fabra i Poch, que feen "L´Avens" (després escrit "L´Avenç") on, en el número de 31 de març de 1891 s´atacà la unitat ortogràfica de les llengües valenciana, mallorquina i catalana, arribant a dir que és "impossible perqué és contra natura". I he dit que no cal retrocedir a 1891, perqué Fabra sempre opinà que els valencians, per a purificar la llengua valenciana, no devíem preocupar-nos d´acostar-nos a la catalana sinó a la dels clàssics valencians. Idea que solia expressar sovint i que me la digué a mi quan parlí en ell el 25 de novembre de 1935.
Pero el pancatalanisme, com moltes coses més que li són desfavorables, amaga tot açò de Fabra i de la llengua "normativa". En el seu parlar sempre ex-cathedra, dóna normes que no explica, i amaga texts, i tot quant les refuta, l´existència de lo qual ignoren sos seguidors, com ignoren persones i fets que els amaguen els capitosts, inclús botant-se no solament molts anys sinó també segles d´història que no els convé que sàpien els neòfits.
A l´igual que els atres pobles medievals que descompongueren el baix llatí i crearen les llengües romanç´, el poble valencià ha creat sa llengua valenciana. Lo mateix que seria demencial pretendre substituir les llengües romàniques pel llatí, per haver-lo dut els romans als pobles de llengua romànica, també és demencial la pretensió pancatalanista de substituir la llengua valenciana per la catalana, alegant que la dugueren els catalans.
I més demencial, perqué a més és illògic que la substituta siga no la llengua que diuen que dugueren en el segle XIII sinó l´actual catalana "normativa" semiinventada per Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans. Perqué, per eixemple, les paraules meua, teua i seua no volen substituir-les per les que haurien dut de ser veritat la importació: mia, tua i sua, sinó per meva, teva i seva, que diuen ara els catalans.
Este eixemple advera que és indiferent que els catalans dugueren o no a Valéncia la llengua seua, perqué ARA català i valencià són diferents per haver tingut diferent evolució i diferents influències. Per tant també és falsa la teoria, en la que cauen molts (intelectuals i tot) de qué la llengua que nos duen ara és la perduda pels valencians, perqué, en el mateix eixemple lo que hem perdut és mia, tua i sua i no meva, teva i seva.
És indiscutible, perqué açó sí que és una realitat "científicament" demostrada, que els espanyols del segle XVI dugueren a Filipines la llengau parlada pels conquistadors. I bé, a pesar de la realitat "científica", els filipins prescindixen de com parlen els successors dels espanyols que els dugueren la llengua; de la "Real Academia Española de la Lengua"; de son diccionari; de sa gramàtica i desl ¡filòlecs!. I escriuen lo que qualsevol pot comprovar en els signes de franqueig postal filipins que figuren en qualsevol colecció. D´u de la meua reproduïxc: "PILIPINAS p 1,50 KOREO 1949 IKA-25 ANIBERSARIO BANGKO SENTRAL NG PILIPINAS 1974".
Si un poble, un estat fa açò en la llengua que parla, escrivint-la com la parla, sense subjectar-se a la llengua del poble que li la dugué; i ho fa per a reafermar la seua recentíssima personalitat com a poble, més raó tenim els valencians, que tenim la personalitat reafermada des de fa segles, per a fewr com els filipins i escriure la llengua que parlem, que és lo que ací defenc. Perqué, encara que el valencià fora d´importació, esta és tres segles més vella que la de Filipines; es diferencia més del català; i donà una literatura de categoria universal que (I´inici del pancatalanisme), sempre han volgut apropiar-se-la els catalans, perqué no tenen literatura clàssica de tanta categoria com la nostra valenciana. I açò a soles: tindre una literatura clàssica que ambicionen apropiar-se els catalans, autorisaria a consagrar la "independencia" de la llengua valenciana, encara que fóra veritat que nos la dugueren els catalans.
Pero el pancatalanisme, com moltes coses més que li són desfavorables, amaga tot açò de Fabra i de la llengua "normativa". En el seu parlar sempre ex-cathedra, dóna normes que no explica, i amaga texts, i tot quant les refuta, l´existència de lo qual ignoren sos seguidors, com ignoren persones i fets que els amaguen els capitosts, inclús botant-se no solament molts anys sinó també segles d´història que no els convé que sàpien els neòfits.
A l´igual que els atres pobles medievals que descompongueren el baix llatí i crearen les llengües romanç´, el poble valencià ha creat sa llengua valenciana. Lo mateix que seria demencial pretendre substituir les llengües romàniques pel llatí, per haver-lo dut els romans als pobles de llengua romànica, també és demencial la pretensió pancatalanista de substituir la llengua valenciana per la catalana, alegant que la dugueren els catalans.
I més demencial, perqué a més és illògic que la substituta siga no la llengua que diuen que dugueren en el segle XIII sinó l´actual catalana "normativa" semiinventada per Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans. Perqué, per eixemple, les paraules meua, teua i seua no volen substituir-les per les que haurien dut de ser veritat la importació: mia, tua i sua, sinó per meva, teva i seva, que diuen ara els catalans.
Este eixemple advera que és indiferent que els catalans dugueren o no a Valéncia la llengua seua, perqué ARA català i valencià són diferents per haver tingut diferent evolució i diferents influències. Per tant també és falsa la teoria, en la que cauen molts (intelectuals i tot) de qué la llengua que nos duen ara és la perduda pels valencians, perqué, en el mateix eixemple lo que hem perdut és mia, tua i sua i no meva, teva i seva.
És indiscutible, perqué açó sí que és una realitat "científicament" demostrada, que els espanyols del segle XVI dugueren a Filipines la llengau parlada pels conquistadors. I bé, a pesar de la realitat "científica", els filipins prescindixen de com parlen els successors dels espanyols que els dugueren la llengua; de la "Real Academia Española de la Lengua"; de son diccionari; de sa gramàtica i desl ¡filòlecs!. I escriuen lo que qualsevol pot comprovar en els signes de franqueig postal filipins que figuren en qualsevol colecció. D´u de la meua reproduïxc: "PILIPINAS p 1,50 KOREO 1949 IKA-25 ANIBERSARIO BANGKO SENTRAL NG PILIPINAS 1974".
Si un poble, un estat fa açò en la llengua que parla, escrivint-la com la parla, sense subjectar-se a la llengua del poble que li la dugué; i ho fa per a reafermar la seua recentíssima personalitat com a poble, més raó tenim els valencians, que tenim la personalitat reafermada des de fa segles, per a fewr com els filipins i escriure la llengua que parlem, que és lo que ací defenc. Perqué, encara que el valencià fora d´importació, esta és tres segles més vella que la de Filipines; es diferencia més del català; i donà una literatura de categoria universal que (I´inici del pancatalanisme), sempre han volgut apropiar-se-la els catalans, perqué no tenen literatura clàssica de tanta categoria com la nostra valenciana. I açò a soles: tindre una literatura clàssica que ambicionen apropiar-se els catalans, autorisaria a consagrar la "independencia" de la llengua valenciana, encara que fóra veritat que nos la dugueren els catalans.
