La llengua parlada és anterior a l´escrita salvo les artificials com l´esperanto, i podríem afegir el català de Fabra. Sense llengua (que siga natural) parlada no és possible escriptura, ni gramàtica, ni ortografia (actual Deus ex machina de l´idioma en Valéncia), ni literatura, ni filologia i filòlecs. pero sense tot açó poden existir, i n´existixen, llengües parlades. I en una llengua parlada pot existir, i n´existix, només uan de les coses citades: literatura pero de viva veu, narrada o cantada. Es pot establir el següent orde de prelació: llengua parlada, literatura oral, llengua escrita, gramàtica (i ortografia) i filologia (i filòlecs).
Perqué la llengua parlada és la causa primigènia de toes eixes coses citades que són sos efectes. I també podem dir que la causa és l´essència i els efectes els accidents; accidents no necessaris a la causa. I ningú no discutix que la causa i l´essència són abans que els efectes i els accidents respectivament. Per tant, com per ser causa i essència no necessita dels efectes ni dels accidents per a existir, la base de la llengua valenciana és la parlada i no l´escrita. La poesia ho diu decisòriament per boca del gran poeta portugués Teixeira de Pascoaes: "Lo compuse en mi lenguaje hablado pues ignoro el escrito" (Traducció al castellà, per Ramón M.ª López, de "Sâo Paulo", Editorial Apolo, Barcelona, 1935, pàgina 3 del prefaci). Constituir, com ara es fa en Valéncia, la llengua escrita, obra de filòlecs, com a base de l´idioma valencià, comporta, per reducció a l´absurt, que els hòmens foren muts en principi i començaren a parlar després d´inventar l´esriptura.
Per lo dit es desprén que no pot sostindre´s l´equació llengua-cultura, puix que poden existir, i n´existixen, llengües sense cultura i en la més completa incultura i salvagisme. Respecte a la cultura d´una llengua, esta no forma part d´aquella sinó en quant a aquella part per a la qual és necessparia la llengua: la literatura original ( no traduccions) d´eixa llengua.
Perqué, contra lo que ara es creu, no forma part de la cultura d´una llengua: ni la literatura que és traducció, ni la ciència, encara que estiga escrita originalment en eixa llengua. Perqué açò forma part de la cultura "del poble" que parla eixa llengua a la que es vol atribuir-ho com a cultura seua. Puix que l´obra de perfeccionament (i també creació puix que són poble també) d´una llengua la fan els escrits literaris; no un tractat d´algebra o d´obstetrícia.
El pancatalanisme, pel sentit reverencial que té per la llengua escrita, devia substituir la paraula llengua per ploma, llapis, boligraf, màquina d´escriure... En rigor no pot extranyar este sentit reverencial per lo escrit si es pensa que el català "normatiu" naixqué escrit, puix que és en gran part "invent" de Fabra; per cert, que abans d´ell els catalans tenien no l´onomàstyic Pompeu sino Pompeyus, com pot comprovar qui vullga en uan obra de Pompeyus Gener. És sabut que esta activitat "inventora" l´ha seguida l´Institut d´Estudis Catalans. Qualsevol que per l´edat que tinga no ho haja vixcut, té molts mijos de comprovar-ho. Els més eficaços són: la comparació entre les publicacións aparegudes abans i després de "regnar" Fabra i llegint la seua obra "Converses filològiques" (millor la primera edició), en les que explica les "invencions" lingüístiques, les que, en principi anà publicant en el diari "La Publicitat", "La Publi", com li dien popularment.
Ara les paraules inventades pareixen naturals per haver-les llegides en tanta lletra impresa i haver passat al lèxic de molts catalans: els que volen demostrar que són cults i els que volen aparentar-ho. Esta difusió ha segut gràcies als mijos de difusió que la llengua catalana tenia abans de la guerra: molts diaris, moltes revistes, molts llibres, moltes representacions teatrals, i sobre tot la ràdio: una emissora, "Ràdio Associació de Catalunya", exclusivament en català, i les atres én molts programes en català. Pero, a pesar de tants anys d´actuació del fabrisme, no s´ha aconseguit plenament, ajustant-la a la llengua escrita "normativa", canviar la fonètica del català parlat, tan diferent de l´escrit. Ni canviar-la en el català escrit de la poesia, que rima i medix segons la fonètica popular i no d´acort én la que correspon a lo escrit segons l´ortografia; una ortografia que, per no correspondre a la fonètica viva i popular ´atacava principalment Mossén Antoni M.ª Alcover.
Perqué la llengua parlada és la causa primigènia de toes eixes coses citades que són sos efectes. I també podem dir que la causa és l´essència i els efectes els accidents; accidents no necessaris a la causa. I ningú no discutix que la causa i l´essència són abans que els efectes i els accidents respectivament. Per tant, com per ser causa i essència no necessita dels efectes ni dels accidents per a existir, la base de la llengua valenciana és la parlada i no l´escrita. La poesia ho diu decisòriament per boca del gran poeta portugués Teixeira de Pascoaes: "Lo compuse en mi lenguaje hablado pues ignoro el escrito" (Traducció al castellà, per Ramón M.ª López, de "Sâo Paulo", Editorial Apolo, Barcelona, 1935, pàgina 3 del prefaci). Constituir, com ara es fa en Valéncia, la llengua escrita, obra de filòlecs, com a base de l´idioma valencià, comporta, per reducció a l´absurt, que els hòmens foren muts en principi i començaren a parlar després d´inventar l´esriptura.
Per lo dit es desprén que no pot sostindre´s l´equació llengua-cultura, puix que poden existir, i n´existixen, llengües sense cultura i en la més completa incultura i salvagisme. Respecte a la cultura d´una llengua, esta no forma part d´aquella sinó en quant a aquella part per a la qual és necessparia la llengua: la literatura original ( no traduccions) d´eixa llengua.
Perqué, contra lo que ara es creu, no forma part de la cultura d´una llengua: ni la literatura que és traducció, ni la ciència, encara que estiga escrita originalment en eixa llengua. Perqué açò forma part de la cultura "del poble" que parla eixa llengua a la que es vol atribuir-ho com a cultura seua. Puix que l´obra de perfeccionament (i també creació puix que són poble també) d´una llengua la fan els escrits literaris; no un tractat d´algebra o d´obstetrícia.
El pancatalanisme, pel sentit reverencial que té per la llengua escrita, devia substituir la paraula llengua per ploma, llapis, boligraf, màquina d´escriure... En rigor no pot extranyar este sentit reverencial per lo escrit si es pensa que el català "normatiu" naixqué escrit, puix que és en gran part "invent" de Fabra; per cert, que abans d´ell els catalans tenien no l´onomàstyic Pompeu sino Pompeyus, com pot comprovar qui vullga en uan obra de Pompeyus Gener. És sabut que esta activitat "inventora" l´ha seguida l´Institut d´Estudis Catalans. Qualsevol que per l´edat que tinga no ho haja vixcut, té molts mijos de comprovar-ho. Els més eficaços són: la comparació entre les publicacións aparegudes abans i després de "regnar" Fabra i llegint la seua obra "Converses filològiques" (millor la primera edició), en les que explica les "invencions" lingüístiques, les que, en principi anà publicant en el diari "La Publicitat", "La Publi", com li dien popularment.
Ara les paraules inventades pareixen naturals per haver-les llegides en tanta lletra impresa i haver passat al lèxic de molts catalans: els que volen demostrar que són cults i els que volen aparentar-ho. Esta difusió ha segut gràcies als mijos de difusió que la llengua catalana tenia abans de la guerra: molts diaris, moltes revistes, molts llibres, moltes representacions teatrals, i sobre tot la ràdio: una emissora, "Ràdio Associació de Catalunya", exclusivament en català, i les atres én molts programes en català. Pero, a pesar de tants anys d´actuació del fabrisme, no s´ha aconseguit plenament, ajustant-la a la llengua escrita "normativa", canviar la fonètica del català parlat, tan diferent de l´escrit. Ni canviar-la en el català escrit de la poesia, que rima i medix segons la fonètica popular i no d´acort én la que correspon a lo escrit segons l´ortografia; una ortografia que, per no correspondre a la fonètica viva i popular ´atacava principalment Mossén Antoni M.ª Alcover.
