Ben clar està que les idees que sostinc sobre la llengua i que confirmen les cites que acabe de fer, són la concepció "normal" i que és la teoría pancatalanista sobre la llengua "dels valencians" lo que constituïx una anormalitat. Recorde´s que, fa pocs anys, quan en la "Real Academia de la Lengua Española" algú caigué en la tentació o tingué l´hora bova d´"inventar" paraules a lo Fabra - Institut d´Estudis Catalans ( als que seguixen filòlecs valencians pancatalanistes) fón per complet un fracàs i un ridícul, pel rebuig dels castellanoparlants a dir les paraules "inventades" aeromoza y jeriñac ens substitució d´azafata i coñac com diu el poble. Encara que la segona ha hagut de substituir-se "oficialment" per brandy per haver guanyat els viticultors francesos el pleit sobre la denominació.
De qué els estudis filològics només tenen valor especulatiu i no el preceptiu per a impondre al poble cóm ha de parlar, se´n deriva la conseqüència de qué els diccionaris i vocabularis no són tampoc preceptius per al poble per a qué no modifique o abandone o substituïxca paraules o acepcions. Són inventaris de paraules, de caràcter consultiu, principalment sobre el significat de les paraules. Açò és en quant a diccionaris i vocabularis "normals", perqué els "anormals" de paraules "inventades", coneguts per "normatius", no poden tindre ni valor consultiu. En corroboració d´açó podría reproduir ací en facsímil unes paraules manuscrites per una actual filòlec valencià, molt conegut.
El cientifisme de qué es pot obligar al poble a parlar una determinada llengua, és una concepció inventada en Barcelona per a la imposició de la llengua inventada per Fabra i Institut d´Estudis Catalans. I així es feren autèntiques coaccions, inclús oficials, primer des de la Diputació Provincial de Barcelona i després des de la Mancomunitat de Catalunya, presidides per Prat de la Riba. Convindria que els jovens pancatalanistes conegueren este tros d´història catalana: imposicions, coaccions, protestes, oposicions, que omplin un gran periodo d´anys. Que se busquen informació perqué els capdansers del pancatalanisme no els la donaran.
És la teoria que han adoptat els pancatalanistes valencians per a la imposició de la llengua catalana de Fabra com a "llengua dels valencians" "cientifica", "culta", "correcta", "normativa"... tots els adjectius én qué disfrassen "català". I en la reproducció de texts valencians, per antics que siguen (inclús clàssics), i baix el disfràs de "regularització ortogràfica" arriben a catalanisar-los de tal manera que fan autèntiques traduccions al català, destrossant l´original de l´autor en una vulneració del dret de propietat intelectual de l´autor.
Esta posició "científica" de prescindir de l´opinió i de la conducta del poble sobre la llengua seua, se pretén dir que és per bé del poble i pensant en ell, sempre serà una actitut contra la democràcia i, en el millor dels casos un despotisme ilustrat lingüístic. Perqué no és qüestió científica ni la denominació de catalana per a la llengua valenciana. És de competència popular: del poble com a amo de la llengua que parla, i la fa, la modifica i li posa nom, per ser l´amo, com fa el que ho és, una embarcació, a un xalet (sic), a un gos...
I el poble valencià li ha dit i li diu valenciana a la llengua que parla, a més de per ser l´amo, perqué (portada o no pels catalans) la veu diferent a la catalana. I es nega a considerar-la catalana perqué encara que fa segles fóra veritat que eren iguals, veu que són diferentes ARA, màxima raó en qüestió de llengües en la que pot dir-se que és un dogma allò de tempora mutantur. Per això en esta qüestió no cap el "cóm era" la llengua i molt manco el "cóm deu ser" segons els erudits filòlecs, sinó només el "com és", perqué açò més que en res, la ciència no deu anar contra la realitat irreversible de la vida. La qual diu ARA que la majoria dels valencians no entenen als catalans, sobretot els que parlen català oriental; i quasi tots els valencians no entenen als mallorquins. Sé d´un primat del pancatalanisme i d´un partit politic que no entenia el parlar català d´un catedràtic català i li demanava que parlarea espaiet.
Perqué l´idioma "és" el parlat i no l´escrit. Per això se li diu llengua per ser esta orgue indispensable per a parlar. La llengua escrita es la reproducció gràfica de la parlada com el retrat ho és de la persona. I així com l´essència humana és la persona i no el retrat, l´essència de l´idioma és el parlat i no l´escrit. I si la llengua escrita és el retrat de la parlada es comprén que, com el retrat respecte a la persona, la llengua escrita deu reproduir la parlada én la major fidelitat possible, o siga, que l´ortografia deu ajustar-se lo màxim a la fonètica. Després parle de l´ortografia actual.
De qué els estudis filològics només tenen valor especulatiu i no el preceptiu per a impondre al poble cóm ha de parlar, se´n deriva la conseqüència de qué els diccionaris i vocabularis no són tampoc preceptius per al poble per a qué no modifique o abandone o substituïxca paraules o acepcions. Són inventaris de paraules, de caràcter consultiu, principalment sobre el significat de les paraules. Açò és en quant a diccionaris i vocabularis "normals", perqué els "anormals" de paraules "inventades", coneguts per "normatius", no poden tindre ni valor consultiu. En corroboració d´açó podría reproduir ací en facsímil unes paraules manuscrites per una actual filòlec valencià, molt conegut.
El cientifisme de qué es pot obligar al poble a parlar una determinada llengua, és una concepció inventada en Barcelona per a la imposició de la llengua inventada per Fabra i Institut d´Estudis Catalans. I així es feren autèntiques coaccions, inclús oficials, primer des de la Diputació Provincial de Barcelona i després des de la Mancomunitat de Catalunya, presidides per Prat de la Riba. Convindria que els jovens pancatalanistes conegueren este tros d´història catalana: imposicions, coaccions, protestes, oposicions, que omplin un gran periodo d´anys. Que se busquen informació perqué els capdansers del pancatalanisme no els la donaran.
És la teoria que han adoptat els pancatalanistes valencians per a la imposició de la llengua catalana de Fabra com a "llengua dels valencians" "cientifica", "culta", "correcta", "normativa"... tots els adjectius én qué disfrassen "català". I en la reproducció de texts valencians, per antics que siguen (inclús clàssics), i baix el disfràs de "regularització ortogràfica" arriben a catalanisar-los de tal manera que fan autèntiques traduccions al català, destrossant l´original de l´autor en una vulneració del dret de propietat intelectual de l´autor.
Esta posició "científica" de prescindir de l´opinió i de la conducta del poble sobre la llengua seua, se pretén dir que és per bé del poble i pensant en ell, sempre serà una actitut contra la democràcia i, en el millor dels casos un despotisme ilustrat lingüístic. Perqué no és qüestió científica ni la denominació de catalana per a la llengua valenciana. És de competència popular: del poble com a amo de la llengua que parla, i la fa, la modifica i li posa nom, per ser l´amo, com fa el que ho és, una embarcació, a un xalet (sic), a un gos...
I el poble valencià li ha dit i li diu valenciana a la llengua que parla, a més de per ser l´amo, perqué (portada o no pels catalans) la veu diferent a la catalana. I es nega a considerar-la catalana perqué encara que fa segles fóra veritat que eren iguals, veu que són diferentes ARA, màxima raó en qüestió de llengües en la que pot dir-se que és un dogma allò de tempora mutantur. Per això en esta qüestió no cap el "cóm era" la llengua i molt manco el "cóm deu ser" segons els erudits filòlecs, sinó només el "com és", perqué açò més que en res, la ciència no deu anar contra la realitat irreversible de la vida. La qual diu ARA que la majoria dels valencians no entenen als catalans, sobretot els que parlen català oriental; i quasi tots els valencians no entenen als mallorquins. Sé d´un primat del pancatalanisme i d´un partit politic que no entenia el parlar català d´un catedràtic català i li demanava que parlarea espaiet.
Perqué l´idioma "és" el parlat i no l´escrit. Per això se li diu llengua per ser esta orgue indispensable per a parlar. La llengua escrita es la reproducció gràfica de la parlada com el retrat ho és de la persona. I així com l´essència humana és la persona i no el retrat, l´essència de l´idioma és el parlat i no l´escrit. I si la llengua escrita és el retrat de la parlada es comprén que, com el retrat respecte a la persona, la llengua escrita deu reproduir la parlada én la major fidelitat possible, o siga, que l´ortografia deu ajustar-se lo màxim a la fonètica. Després parle de l´ortografia actual.
