En "Retorn a la fidelitat valenciana" he posat un eixemple de les diferències entre valencià i català i que és l´Evangeli de la missa que acavaba d´oir. És el text llatí, una traducció meua i el text d´una edició catalana. I entre el text valencià i el català _onze línies de quartilla a màquina-, hi ha més de xixanta (sic) diferències de les distintes classes. Perqué les diferències entre valencià i català són : De lèxic: per conservació de la paraula ibèrica, germànica, àrab, mossàrab. De procedència extrangera en adaptació pròpia o no. Per no ser el mateix ètim llatí. Morfològiques: diferència d´alguna lletra, lletra de mès o manco. Semàntiques: paraules de diferent accepció o més o manco accepcions en valencià. Fonètique, que son les més.
He dit que Fabra, en sa joventut, considerava impossible una unitat ortogràfica per a les llengües valenciana, mallorquina i catalana per ser contra natura, i davant lo que he expost es comprendrà perfectament que en aquells temps Fabra tenia tota la raó. I, no obstant, ara el català té una ortografia que no s´ajusta a la fonètica seua, i a l´aplicar dita ortografia al valencià encara queda moltissim més desajustada.
Vejam uns casos. Grafia TZ: Com s´explica en les instruccions només és adequada a la fonètica valenciana en unes quantes paraules. Grafies suprimides per Fabra Y i CH: absurda supressió i que crec que deu rectificar-se recuperant estes dos grafies que són necessàriesm, traditionals i inclús clàssiques en la llengua valenciana; que una i atra s´han usat en al llengua fins sa primera catalanisació per les normes de Castelló; i que una i atra o una de les dos apareixen en les llengües més cultes. Per a convéncer-se de la necessitat de recuperar per a l´ortografia valenciana les grafies Y i CH, i vore l´absurditat de la seua alegre i inconscient supressió per Fabra, basta én estos dos eixemples, u per a cada graffia. Tenint la grafia Y s´eviten les paraules inventades, com l´actual adjectiu d´epopeia, que és epopeic, modificant la fonètica, puix que abans de Fabra i les normes de Castelló s´escrivia epopèyic. I tenint la grafia CH s´evita la confusió de la fonètica que puga tindre la grafia X quan no es coneix la paraula. Perqué ara es llig bé per conéixer la fonètica de la paraula, puix que en marxa i xapa, com es coneixen, els valencians pronuncien africada sorda; com els catalans occidentals, orientals i mallorquins pronuncien fricativa sorda; com fen els valencians en la paraula Xàtiva, perqué la coneixem: Pero si s´inventa una paraula, per eixemple xapif, ¿quina és la fonètica de la X?.
Abans de FAbra no hi havia confusió: per a l´africada sorda CH (chapa, marcha) i per a la fricativa sorda X (Xixona). Cal advertir que els catalans orientals, com qualsevol, consultant el diccionari Fabra, pot fer la comprovació, no tenen l´africar sort a principi de paraula sinó en la paraula Txecoslovàquia i sos derivats, i per això als valencians se´ls fa, des de les catalanisadores bases de Castelló, escriure esta paraula en TX inicial i totes les atres africades sordes én X, grafia que, a més, té també el fonema cs com en examen, o siga, tres fonemes per a una sola grafia. En canvi en esta absurda ortografia hi ha un fonema linguoalveolar sort que té cinc grafies: c, ç, s, ss, sc, segons la situació del fonema. No és precisament una ortografia senzilla. I com ací no tracte del canvi d´ortografia que crec necessari, no cal que pose més eixemples de la inadequació a la llengua valenciana de l´ortografia que ara s´usa, que és la catalana.
Diferents ortografies corresponen a llengües diferents que, com la valenciana i la catalana, arriben a tindre ¡cinc! diferències fonètiques en una paraula que ara es vol dir que és igual en les dos: desorganisar en valencià i desorganitzar en català, i fent escriure als valencians també desorganitzar, passen com a iguals, quan en català la primera e és lo que abans de Fabra escrivien a els catalans, i que ara li diuen e neutra ("cientificament", vocal anterior mixta, no arrodonida); la o,en català és u ("cientificament", vocal posterior arrodonida amb la mínima obertura); la primera a és igaul que la primera e ; la s valenciana és consonant linguoalveolar fricativa sonora "cientificament", i la tz catalana és "cientificament"consonant linguoalveolar africada sonora; i la r en català és muda i en la gran majoria del valencià no. En una paraula ¡cinc diferències!, i "científiques" que és lo que val per als pancatalanistes.
Excepte per a les raons que té el pancatalanisme, que els pancatalanistes les saben, i nosatres també, sempre s´ha acceptat la diferència entre valencià i català, inclús en la mateixa Catalunya. Citada ha quedat l´opinió de Fabra, Massó i Carreras en 1891, ininterrompuda en Catalunya; i tinc a la vista, treta de la biblioteca meua, la traducció al català de "Pare vosté la burra, amic", de l´autor valencià Felip Melià, feta per Agustí Collado, en la colecció "La escena catalana", Any XVIII (2ª època), 3 d´agost del 1935, Nº 421, editada per Llibreria Bonavia, Tapineria, 4, Barcelona.
He dit que Fabra, en sa joventut, considerava impossible una unitat ortogràfica per a les llengües valenciana, mallorquina i catalana per ser contra natura, i davant lo que he expost es comprendrà perfectament que en aquells temps Fabra tenia tota la raó. I, no obstant, ara el català té una ortografia que no s´ajusta a la fonètica seua, i a l´aplicar dita ortografia al valencià encara queda moltissim més desajustada.
Vejam uns casos. Grafia TZ: Com s´explica en les instruccions només és adequada a la fonètica valenciana en unes quantes paraules. Grafies suprimides per Fabra Y i CH: absurda supressió i que crec que deu rectificar-se recuperant estes dos grafies que són necessàriesm, traditionals i inclús clàssiques en la llengua valenciana; que una i atra s´han usat en al llengua fins sa primera catalanisació per les normes de Castelló; i que una i atra o una de les dos apareixen en les llengües més cultes. Per a convéncer-se de la necessitat de recuperar per a l´ortografia valenciana les grafies Y i CH, i vore l´absurditat de la seua alegre i inconscient supressió per Fabra, basta én estos dos eixemples, u per a cada graffia. Tenint la grafia Y s´eviten les paraules inventades, com l´actual adjectiu d´epopeia, que és epopeic, modificant la fonètica, puix que abans de Fabra i les normes de Castelló s´escrivia epopèyic. I tenint la grafia CH s´evita la confusió de la fonètica que puga tindre la grafia X quan no es coneix la paraula. Perqué ara es llig bé per conéixer la fonètica de la paraula, puix que en marxa i xapa, com es coneixen, els valencians pronuncien africada sorda; com els catalans occidentals, orientals i mallorquins pronuncien fricativa sorda; com fen els valencians en la paraula Xàtiva, perqué la coneixem: Pero si s´inventa una paraula, per eixemple xapif, ¿quina és la fonètica de la X?.
Abans de FAbra no hi havia confusió: per a l´africada sorda CH (chapa, marcha) i per a la fricativa sorda X (Xixona). Cal advertir que els catalans orientals, com qualsevol, consultant el diccionari Fabra, pot fer la comprovació, no tenen l´africar sort a principi de paraula sinó en la paraula Txecoslovàquia i sos derivats, i per això als valencians se´ls fa, des de les catalanisadores bases de Castelló, escriure esta paraula en TX inicial i totes les atres africades sordes én X, grafia que, a més, té també el fonema cs com en examen, o siga, tres fonemes per a una sola grafia. En canvi en esta absurda ortografia hi ha un fonema linguoalveolar sort que té cinc grafies: c, ç, s, ss, sc, segons la situació del fonema. No és precisament una ortografia senzilla. I com ací no tracte del canvi d´ortografia que crec necessari, no cal que pose més eixemples de la inadequació a la llengua valenciana de l´ortografia que ara s´usa, que és la catalana.
Diferents ortografies corresponen a llengües diferents que, com la valenciana i la catalana, arriben a tindre ¡cinc! diferències fonètiques en una paraula que ara es vol dir que és igual en les dos: desorganisar en valencià i desorganitzar en català, i fent escriure als valencians també desorganitzar, passen com a iguals, quan en català la primera e és lo que abans de Fabra escrivien a els catalans, i que ara li diuen e neutra ("cientificament", vocal anterior mixta, no arrodonida); la o,en català és u ("cientificament", vocal posterior arrodonida amb la mínima obertura); la primera a és igaul que la primera e ; la s valenciana és consonant linguoalveolar fricativa sonora "cientificament", i la tz catalana és "cientificament"consonant linguoalveolar africada sonora; i la r en català és muda i en la gran majoria del valencià no. En una paraula ¡cinc diferències!, i "científiques" que és lo que val per als pancatalanistes.
Excepte per a les raons que té el pancatalanisme, que els pancatalanistes les saben, i nosatres també, sempre s´ha acceptat la diferència entre valencià i català, inclús en la mateixa Catalunya. Citada ha quedat l´opinió de Fabra, Massó i Carreras en 1891, ininterrompuda en Catalunya; i tinc a la vista, treta de la biblioteca meua, la traducció al català de "Pare vosté la burra, amic", de l´autor valencià Felip Melià, feta per Agustí Collado, en la colecció "La escena catalana", Any XVIII (2ª època), 3 d´agost del 1935, Nº 421, editada per Llibreria Bonavia, Tapineria, 4, Barcelona.
